Barbie, la pel·lícula, és feminista o absurda? 

Barbie ha estat la pel·lícula més taquillera de 2023 amb gairebé 1,5 milions de dollars a tot el món. Ocupa el lloc 14è de les pel·lícules més taquilleres de la història i el número 1 de les més taquilleres dirigida per una dona. Un corrent rosa multitudinari envaïa tots els cinemes arreu del món al seu pas en cada estrena. Fins i tot Google va crear un Doodle específic en el seu buscador per commemorar l’èxit del film. 

L’acadèmia de cinema de Hollywood l’ha nominat enguany a l’Òscar en la categoria de millor pel·lícula, a banda de set categories més. Malgrat tot, no ha estat la guanyadora. No ha estat cap sorpresa. Pocs dies després del 8M, dia de la dona, i unes hores després de la cerimònia de premis del cinema nord-americà, es pot afirmar que Hollywood no és valent. Tampoc és cap sorpresa, més aviat al contrari.  

Sense cap ànim de frivolitzar o d’exposar una teoria simplista, la pel·lícula Barbie ha provocat tot un debat social. Ha generat una controvèrsia totalment dualitzada, bàsicament amb opinions a favor i en contra a parts iguals sobre si el film és realment feminista o simplement absurd.  

Tant si és una redempció de la nina pel seu impacte negatiu en diverses generacions de nenes i dones pels seus estereotips i cànons de bellesa, com si és una estratègia de màrqueting, el cert és que és una pel·lícula que sorprèn i que convida a la reflexió. Sí, és evident que el film aborda la perspectiva feminista de manera un pèl reduïda, a mig camí entre la paròdia i la sàtira, i vorejant en alguns moments el ridícul, però no deixa d’explorar d’una manera creativa el patriarcat de la societat o la invisibilització del rol professional de la dona. Precisament aquesta dicotomia és la causa de la controvèrsia d’opinions sobre l’assoliment social del film.  

Però aquesta controvèrsia va passar a un segon terme quan els membres de l’acadèmia van decidir nominar a l’Òscar a millor actor de repartiment Ryan Gosling (Ken), però no van nominar  l’actriu protagonista, Margot Robbie (Barbie), ni especialment la directora, Greta Gerwig, malgrat l’excel·lent feina de direcció duta a terme. Va ser flagrant i, sincerament, de mirada molt curta. Fins i tot Gosling va declarar que “no havia Ken sense Barbie”, en una clara al·lusió a què no es podia deixar fora a les dones artífex d’un film que tenia vocació feminista. Era com l’evidència palpable del súmmum del masclisme imperant a l’acadèmia de cinema.  

El cert és que el succeït és un reflex de la societat actual, i no només als Estats Units, també a casa nostra. Una societat que sovint jutja l’aptitud per l’aspecte físic o el talent per la temàtica que s’abordi, amb totes les derivades que es poden donar, com el rol de les cures, la bretxa salarial, el reconeixement social, la mesura de l’èxit, el sostre de vidre o el doble o triple esforç per ocupar llocs de responsabilitat per a les dones. En aquesta línia, la mateixa pel·lícula critica fins i tot Mattel, quan mostra el seu consell d’administració format cent per cent per homes. Quina foto fixa més eloqüent...! 

A Catalunya només un 31% de dones estan presents als consells d’administració. No és com a la pel·lícula, però la dada és descoratjadora. I aquest percentatge baixa més encara quan s’analitza el nombre de dones directives en el sector privat, amb un 23%, o quan es mesura les que ocupen una direcció general, amb un ridícul 15%.  

Amb aquestes dades, per tant, potser Barbie pateix de simplicitat en conjunt, sí, però la seva directora va arriscar, demostrant que el discurs i la temàtica del film, conviden realment a una reflexió més profunda. 

En el tercer sector social, afortunadament, les xifres comentades són molt superiors. Un 68% dels llocs de direcció o gerència estan ocupats per dones. És un percentatge molt similar al de dones que estan presents als òrgans de govern, amb un 66%, tot i que la xifra baixa a un 59% quan mesurem les dones que ocupen específicament el càrrec de presidència. Les últimes radiografies d’anys anteriors del tercer sector mostraven un percentatge del 50,3% de dones en òrgans de govern, per tant, es pot manifestar satisfacció per aquest creixement. Però és qüestionable que realment siguin dades positives. Simplement són millors dades comparades amb el mercat català, que no és poc. Però si tenim en compte que el percentatge de dones treballadores del tercer sector és gairebé d’un 75%, no hauria de ser aquesta xifra el nostre horitzó de dones en els òrgans de govern de les mateixes entitats que conformen el tercer sector? La resposta no admet dubtes.  

Més enllà que Barbie permeti contextualitzar una breu anàlisi de la presència de les dones als òrgans de govern, és difícil esclarir si la pel·lícula és realment feminista o no. Ara bé, el que és innegable és que ha tingut un alt impacte en el seu debat. I la reflexió, per si mateixa, esdevé una contribució a la voluntat transformadora del feminisme i el tercer sector social.