El tercer sector no és lloc de corbates ni vestits de negocis

És de sobres conegut que la majoria de les entitats del sector social apareixen a Catalunya fruit de la disposició de la pròpia ciutadania. És la societat civil la que, perseguint un interès concret de respondre a reptes socials, s’organitza amb una voluntat de transformació i millora del seu entorn. Moltes vegades té un origen micro, on un petit grup de persones, amb inquietuds comunes i empeses per un esperit crític, s’apleguen per donar resposta a una problemàtica molt concreta on sovint l’administració pública no té capacitat d’intervenció. Aquesta és, sens dubte,  l’essència del tercer sector i una de les seves grans fortaleses.

Però, precisament aquest origen micro, aquest punt de partida tan concret i específic, determina en les entitats una estructura organitzativa molt poc dimensionada i un tarannà majoritàriament modest. Més del 90% de les 3.100 organitzacions registrades del tercer sector social tenen un pressupost anual inferior als cinc milions d’euros i gairebé la meitat ingressen menys de 150.000 euros. Si això li sumem que 8 de cada 10 entitats actuen a nivell d’intervenció en l’àmbit municipal, la conseqüència és una afirmació que ningú pot qüestionar: el tercer sector social està molt atomitzat.

Efectivament, l’atomització és un tret distintiu del sector social. Pot resultar preocupant que aquesta atomització no sigui percebuda per les pròpies entitats com una debilitat. I no negarem que comporta algunes derivades interessants, com l’arrelament al territori, la proximitat o l’atenció especialitzada, per esmentar només algunes. I acompanyant aquest sentiment de modèstia positiva, el sector també s’enorgullés, en la seva majoria, de fugir de qualsevol terme que associï les entitats amb qualsevol terme que impliqui una semblança amb la gestió empresarial, com si això restés identitat i anul·lés els valors intrínsecs de la missió de les organitzacions. Però el cert és que la dispersió, l’atomització i la falta de visió empresarial perjudiquen el sector més del que en una primera instància es podria observar. De fet, dificulten les estratègies comunes i les relacions amb l’administració pública, minven l’eficiència de la gestió i no permeten economies d’escala òptimes.  

No és habitual, de fet és totalment extraordinari, que en el tercer sector es parli d’unions d’entitats, de fusions o absorcions o de qualsevol altra fórmula que, precisament, vagi encaminada a engrandir el volum d’actuació. I clar que és complicat, perquè, a diferència del sector mercantil, aquí la unió no és de patrimoni i capital, sinó també de missions, filosofies, idees, valors, persones i activitats. Com a molt, això sí, les entitats estableixen aliances, treballen en xarxa o despleguen projectes comuns (i és inqüestionable el gran valor que això aporta). Però s’ha de donar un pas més enllà si realment es vol donar resposta a un context d’actuació cada vegada més complex, on les exigències empresarials afecten igualment, hi hagi afany de lucre o no, i on el finançament és, probablement, un dels principals problemes de les entitats (una de cada cinc entitats van presentar resultats negatius a l’exercici 2021).

Es necessita un tercer sector menys atomitzat, amb aliances, però estables en el temps, que aportin envergadura continuada i permetin enfortir la capacitat de resposta, amb més força financera, amb major capacitat competitiva o amb capacitat de forçar polítiques transversals més àmplies. No pot ser, per exemple,  que cada vegada que un conveni col·lectiu del sector fa un increment salarial sigui un drama per a moltíssimes organitzacions. Només amb entitats més enfortides, més globals i financerament més potents es poden afrontar els reptes socials i de gestió que existeixen actualment i les que estan per arribar.  

I això significa, indefectiblement, abandonar idees caduques en la manera de gestionar les entitats i d’entendre les fortaleses i les debilitats, evitant posicionar de manera contraposada el tarannà, els valors i la missió amb la gestió professional necessària per donar resposta a les exigències creixents que ens afecten com a part del teixit econòmic del país. No implica canviar la manera en la qual el tercer sector veu la pròpia gestió de les entitats, n’hi ha prou amb canviar la perspectiva. No han d’imperar les corbates i els vestits de negocis, això no, per descomptat, n’hi ha prou amb aixecar el cap i prestar atenció a les oportunitats de canvi i de sinergia profunda i disruptiva entre entitats.