Com a totes les entitats que tracten amb infants i famílies amenaçades per la pobresa, als treballadors de l’associació L’Esquitx se’ls ha girat encara més feina des que les calamitats són rutina. Després de la cadena d’onades de la pandèmia que ara remata l’encariment de productes bàsics arran de la guerra d’Ucraïna, tornen a conèixer citacions de desnonaments en les llars a qui donen un cop de mà oferint atenció a la canalla i auxili a mares del Casc Antic de Barcelona. Dia rere dia palpen com el bienni d’adversitats ha agreujat “necessitats que ja penjaven d’un fil”, admet un dels seus membres, Jordi Fluvià.
“Hi ha infants amb necessitats educatives que requeririen un monitor o una figura de suport sol per a cadascun d’ells. També s’ha incrementat molt la demanda de mares per tenir espais on socialitzar, per parlar dels problemes que encaren, de les càrregues de la gestió familiar… De cop, vam tenir un volum de demanda molt elevat i ara es manté, perquè seguim detectant mancances a nivell educatiu i, també, vulnerabilitats de salut mental que es noten molt a partir dels 12 o 13 anys, com també en la petita infància. S’han obert nous fronts que ja teníem, però ara hem de dedicar més esforços, més mirades, més atenció individualitzada…”, enumera Fluvià.
La sobrecàrrega a l’Esquitx, però, no s’ha compensat amb més diners de les administracions públiques. L’entitat -que presta una assistència eminentment pública- se sustenta sobretot pel concert econòmic que manté amb l’Ajuntament per costejar el centre obert i per ajuts municipals, de la Generalitat i de la Diputació. “Tot ha sigut molt vocacional i no s’ha traduït en cap ajuda més. Sí que n’hi ha hagut al barri, perquè hem aixecat la mà i la gent s’ha ofert amb el que tenia per col·laborar. Però pel que fa a subvencions, es manté estancat”, apunta Fluvià.
El cas exemplifica la “congelació” de fons que la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya critica any rere any. Fa poc va tornar a cridar l’atenció sobre “l’infrafinançament crònic” de les entitats benefactores. L’organització sosté que el problema es remunta a 12 anys enrere, arran de la tisorada amb què la Generalitat va retallar el pressupost de polítiques socials per capejar la crisi anterior. La Confederació estima que caldrien 180 milions d’euros per reequilibrar dèficits i endreçar serveis que es presten.
Pressió assistencial
El Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) Eulàlia Torras de Beà atén 715 infants al districte de Gràcia. Tan sols l’any passat, 309 menors van acudir-hi per primer cop i el 43% de la mainada és tractada per trastorns motrius, afectius, de llenguatge, de desenvolupament cognitiu i d’altres.
“Fa ben bé 10 anys que notem l’increment de la pressió assistencial. Ha crescut el nombre de primeres visites i cada cop arriben nens més petits i amb diagnòstics que requereixen més temps d’atenció. El servei es col·lapsa una mica, perquè els recursos no han augmentat i, en canvi, sí que augmenta la població que ve”, distingeix Berta Sanjosé, coordinadora del CDIAP Eulàlia Torras de Beà.
La saturació s’ha intensificat al centre gracienc arran de l’esclat de la pandèmia. “Hi ha hagut més primeres visites de nanos que han nascut en temps de Covid i que han estat 1 o 2 anys amb molt menys contacte de l’habitual i sense anar a l’escola bressol. Són casos en què potser no hi hauria hagut consulta sense la Covid. Per altra banda, n’hem pogut atendre moltes menys degut a les limitacions d’espai. El que no vam poder atendre abans ho hem hagut d’atendre després”, precisa la responsable.
La Confederació del Tercer Sector es queixa que la insuficiència en les transferències ofega les entitats perquè les plantilles fan curt, un dèficit que s’evidencia encara més en temps de crisi. “Ens trobem en estat de supervivència. Tenim l’equip mínim i ha d’encabir moltes tasques en la seva jornada. Si poguéssim, augmentaríem la mitja jornada de 8 o 9 treballadors a temps complet o a 30 hores setmanals, incorporaríem un terapeuta ocupacional, un altre educador que pugui estar amb les famílies… Però si no augmenta el finançament públic, no ens ho podem permetre”, lamenta Fluvià.
Una altra conseqüència és que el sou dels empleats del tercer sector no escala per igualar-se amb el dels treballadors ocupats en serveis similars de titularitat pública. La diferència salarial entre uns i altres és d’un 32%, estima la Confederació. “És normal que si tenim personal a mitja jornada busqui feina per una altra banda. Si troben una feina a jornada completa, no podem retenir el talent. Si a nivell públic no s’augmenta el finançament, no podem prometre unes condicions que no podem afrontar. És una llàstima, perquè treballem molt el vincle amb les famílies i els infants, però la qualitat del servei es veu afectada si hi ha molta rotació”, adverteix Fluvià.
Llista d’espera
Al CDIAP de Gràcia coincideixen a assenyalar que l’import que l’administració els abona no els permet eixamplar la plantilla ni pujar sous. Troben a faltar dos psicòlegs, un logopeda i un psicomotricista a jornada completa, també un fisioterapeuta i un treballador social contractats per 20 hores setmanals. A falta d’ingressos per respondre a l’allau de demanda, fan mans i mànigues amb la llista d’espera que s’hi ha creat.
“Prioritzem que qualsevol persona que demani una primera visita se l’atengui amb celeritat i amb els més petits intentem que no hi hagi cua, però els veiem quinzenalment i no cada setmana. Als més grans és un sol cop al mes, perquè per venir cada setmana hi ha una llista d’espera de 10 mesos”, concreta Sanjosé, que admet que no disposar d’una major dotació per ampliar consultes és el que “més pressió genera als treballadors”: “Ens amoïna tenir famílies i nanos que hauríem de veure molt més sovint i no ho podem fer. Les famílies es neguitegen i no podem donar l’atenció que ens agradaria. Intentem buscar forats per als casos de gravetat però, com que cada cop els casos necessiten més temps d’atenció, ens trobem que no podem oferir la freqüència que voldríem a tothom”.
A l’Esquitx comptabilitzen 7 famílies amb infants de fins a 3 anys i 10 menors de 4 a 13 anys pendents de vacants per accedir-hi. “Hem demanat a l’Ajuntament augmentar el preu de la plaça concertada o augmentar el nombre de places concertades, perquè el volum de gent que ve creix i cal mantenir la qualitat del servei. Però, de moment, el concert està congelat. I en les subvencions de la Generalitat, costa obrir projectes nous”, observa Fluvià.
Fa poc que l’associació va acabar de pagar un crèdit que va haver de sol·licitar a causa del retard en el cobrament d’una subvenció d’anys enrere, imprescindible per sufragar despeses bàsiques. L’Esquitx voldria fer tallers amb les famílies perquè reverteixin en benefici dels nens de qui tenen cura i ampliar el personal del seu servei d’orientació a llars en risc de caure en l’exclusió. No obstant, els ingressos tampoc els arriben en aquest cas per amortir el cop que la crisi ha etzibat a infants i mares que socorren, un exemple més de la discordança entre l’agudització de les emergències socials i la capacitat de la primera línia d’atenció per sufocar-les.
