Notícies
Coneixem a… La Fundació Casa d’Empara
Amb la sèrie d’entrevistes «Coneixem a…» volem mostrar la tasca que fan les entitats del tercer sector social des de la base. Milers d’iniciatives i entitats que volem donar a conèixer i reconèixer, destacant el seu valor d’aportació del tercer sector social, el sector sense ànim de lucre que té cura de les persones.
1.- Ens podeu explicar breument què és i què fa la Fundació Casa d’Empara? De quina federació formeu part i que us aporta?
La Fundació Casa d’Empara és una entitat sense ànim de lucre fundada l’any 1875. Té com a missió principal la prestació de serveis d’acolliment a gent gran amb una cura integral (física, psíquica i funcional) i, en la mesura que es pot, orientats també als més necessitats.
Les activitats principals de la nostra entitat són l’acolliment residencial, el servei de centre de dia i l’assistència domiciliària. Tot enfocat en persones grans de més de 65 anys. Treballem amb un model assistencial basat en l’atenció centrada en les persones (ACP). Aquest model posa a la persona en el centre, amb l’objectiu de millorar i mantenir la seva salut, promoure la seva autonomia, qualitat de vida i benestar. Tot respectant la seva dignitat i drets, les seves necessitats, preferències, valors i experiències, i comptant amb la seva participació activa. Aquest model d’atenció social i sanitària s’estructura a través del treball conjunt entre els diferents professionals i les famílies de les persones ateses per garantir una atenció integral.
Formem part de la Federació d’Entitats d’Atenció a l’Envelliment (FEATE), que ens permet estar totalment informats i actualitzats sobre el marc normatiu al qual pertanyem, a més de rebre de manera continuada novetats relatives al tercer sector social.
2.- Quins valors i punts forts creieu que té la vostra entitat i (què aporta al territori, heu realitzat algun tipus d’experiència innovadora, quin retorn social en positiu teniu…) ?
Envers la gent gran, som entitat de referència en l’acolliment i cura de la gent gran en totes les fases del procés de l’envelliment, des de l’autonomia fins al final de vida. Envers la comunitat, la interacció social amb el nostre entorn més proper, tot projectant les iniciatives i els valors de la nostra institució, potenciant el voluntariat i les trobades intergeneracionals. La nostra missió es duu a terme assumint valors com l’obertura a la comunitat, la sostenibilitat (econòmica, ecològica i social), el respecte, l’esperit d’acolliment, la competència i professionalitat, la transparència, la confiança i l’equitat.
Com a iniciativa innovadora dins de la nostra ciutat, ens agradaria destacar la construcció dels primers habitatges totalment adaptats per a gent gran. Són quatre habitatges nous destinats a persones que volen gaudir de la seva independència plena, però amb una sèrie de comoditats estructurals (espais amples per mobilitats reduïdes) i assistencials (cuidador, neteja, etc.) que fan que el seu dia a dia sigui més còmode que residint en el seu habitatge habitual.
3.- Des del vostre punt de vista, quins són els 3 temes clau que caldria ubicar en l’agenda política per avançar a l’assoliment dels vostres objectius?
En primer lloc, un dels aspectes claus per poder donar una atenció de qualitat és poder comptar amb personal professional, sobretot el que es refereix a la persona d’atenció directa (infermeres, gerocultores, fisioterapeutes, etc.). Si els sous d’aquests professionals no s’equiparen als de salut, cada cop serà més complicat poder contractar el personal necessari.
Per altra banda, un dels temes clau, és el de l’assignació de recursos a les places públiques. Actualment, la Generalitat de Catalunya treballa amb uns escandalls de costos que estan totalment desfasats. Les entitats que intentem donar un servei de qualitat hi aboquem, any rere any, recursos patrimonials propis per assolir el nostre objectiu i model assistencial. Les aportacions a les places públiques ja no són suficients, el nivell de vida ha anat pujant molt en els darrers anys i, per tant, les ajudes públiques han d’acompanyar aquestes pujades. Si no, la viabilitat econòmica de moltes residències estarà en perill.
Un tercer aspecte a tenir molt en compte és el potencial envelliment de la població i la quantitat de places d’acolliment residencial que tenim actualment en l’àmbit estatal. En els pròxims deu a vint anys, gran part de les persones nascudes durant el baby-boom dels anys cinquanta i seixanta començaran a necessitar, en menor o major grau, serveis assistencials. I, en canvi, l’oferta de places que actualment tenim en l’àmbit local i estatal està molt per sota de la demanda que vindrà. Actualment, la nostra entitat té una llista d’espera al voltant dels dos anys i mig per entrar a la residència. Si no fem res en els anys vinents, aquestes llistes d’espera augmentaran de manera exponencial. En aquest mateix sentit, és molt necessari que es mantinguin les ajudes als serveis assistencials alternatius a les residències i centres de dia. L’atenció domiciliària té una demanda molt important, però sense ajudes públiques és molt complicat que els usuaris en puguin fer un ús més intensiu que el que actualment en fan. El cost/hora de servei és molt superior al de la residència o el centre de dia.
4.- Quins creieu que són els 3 principals reptes del tercer sector social a Catalunya a data d’avui?
Lligat amb les reflexions anteriors, un primer repte és el d’equiparar els recursos, tant materials com humans, del sistema social als del sistema sanitari. Per tal de cobrir les necessitats dels usuaris i donar una atenció de qualitat, calen professionals formats i amb un reconeixement econòmic digne. No és suficient amb la formació de base. La formació també ha de ser contínua. Sovint els centres ens trobem amb la dificultat de poder oferir formació als nostres treballadors dins la jornada laboral, ja que l’atenció a l’usuari ha d’estar sempre coberta. Els perfils dels usuaris han canviat molt en els últims anys i, actualment, els centres residencials segueixen amb unes ràtios pautades des de ja fa anys, que dificulten l’atenció a un usuari que sovint té un perfil sociosanitari. En aquest sentit, també cal formar i assessorar a les famílies perquè trobin recursos que s’adaptin a les seves necessitats a l’hora de plantejar un ingrés en un centre residencial.
Un segon repte és el de reduir les llistes d’espera dels centres residencials i centres de dia, a través de l’ampliació de places públiques, per fer més accessibles aquests recursos sense que l’usuari i les famílies hagin de patir llistes d’espera llarguíssimes.
Finalment, cal potenciar l’ajuda als domicilis, per a poder endarrerir en la mesura que sigui possible la institucionalització de les persones en centres residencials, intentant dotar d’ajudes econòmiques que cobreixin les necessitats assistencials, tant estructurals com arquitectòniques.