Ens podeu explicar breument què és Dincat, què representa i quina feina feu?

Dincat és, a grans trets, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya. Som les persones del col·lectiu, les famílies, els professionals que els acompanyen i les entitats que presten els serveis. Som un teixit unit, fort, arrelat a la comunitat, que lluita per vetllar pels drets de les persones del col·lectiu, garantir una inclusió social i laboral digna i, en definitiva, millorar la seva qualitat de vida. En xifres, agrupem, gairebé 300 entitats socials i representem a més de 70.000 persones i ho fem, sempre, a través dels valors de compromís, dignitat i igualtat d’oportunitats.

Com us ha canviat la manera de treballar la pandèmia de la Covid-19 i quin ha estat l’impacte sobre els col·lectius que ateneu i sobre els serveis que dueu a terme?

De la crisi sanitària que hem patit, i encara arrosseguem en certa mesura, n’hem, sens dubte, après i molt. La pandèmia va evidenciar moltes mancances del sistema de serveis socials, que va resultar que no era un veritable sistema. També ens vam demostrar que som un sector essencial, amb una gran capacitat d’adaptació i resiliència, i que comptem amb uns professionals amb un compromís i una professionalitat incalculables. Vam patir-ho molt i ens vam sentir molt sols en la primera etapa, però, també, ens ha donat l’oportunitat d’identificar febleses i ser millors.

Ens hem hagut de reinventar i oferir nous serveis per a noves realitats, sense deixar de banda l’activitat habitual de l’entitat. Hem hagut de crear més aliances, reforçar els contactes amb els diferents agents de la societat, en definitiva, fer més xarxa. Perquè entre les moltes lliçons que ens ha ensenyat la pandèmia està la necessitat de treballar plegats, coordinats, amb la col·laboració i la corresponsabilitat de tots.

La pandèmia també ha evidenciat que continuen existint molts prejudicis, desconeixement i formes de discriminació cap a les persones amb discapacitat intel·lectual i, en aquest sentit, ens queda molta feina per fer i molt per batallar. En l’àmbit de la gestió, ens ha portat noves maneres de relacionar-nos i de treballar; i també ha reobert debats històrics sobre com hauria de ser l’atenció a les persones. En definitiva, ens hem reinventat i ha esdevingut una oportunitat de reflexió i impulsar canvis que feien i fan falta.

Des del vostre punt de vista, quins són els 3 temes clau que caldria ubicar en l’agenda política per avançar a l’assoliment dels vostres objectius?

Les qüestions pendents que tenim amb el Govern, tant català com estatal, són moltes, però, si n’hem de destacar tres, sens dubte, emfatitzaríem la necessitat d’un finançament digne dels serveis i els suports, l’eliminació de les llistes d’espera i un nou model d’inserció laboral.

Pel que fa al finançament, fa anys que reclamem la necessitat i urgència d’augmentar els mòduls i tarifes dels serveis i suports amb l’objectiu de dignificar-los, millorar la qualitat de vida de les persones ateses, establir unes millors condicions laborals per als treballadors i assegurar la viabilitat econòmica de les entitats. Fa temps que denunciem l’infrafinançament que patim, d’una banda, a conseqüència d’una dècada de retallades i congelacions dels mòduls i, d’altra banda, per l’augment acumulat dels costos i un increment molt significatiu del cost de la vida, singularment amb una inflació tan alta. Cal posar-hi remei.

D’altra banda, més de 3.500 persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya resten a l’espera d’una plaça per a poder viure amb els suports necessaris, ja sigui en una residència, una llar-residència, o per comptar amb assistència a la pròpia llar. I més de 1.000 estan a l’espera d’accedir a un servei d’atenció diürna. Aquestes llistes són escandaloses i injustificables. Cal un compromís ferm del Govern per posar-hi fi amb un bon pla d’inversions. Fa poques setmanes, Drets Socials anuncià la creació de 800 noves places en residències i centres de dia, fet que celebrem, però la creació d’aquestes noves places no és, ni de bon tros, suficient. Per tant, no ens podem relaxar.

Per últim, però no menys important, cal avançar cap a un nou model d’inserció laboral més inclusiu i sostenible per a les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats. Estem convençuts que una feina socialment útil i dignament remunerada és un dret que tenen totes les persones amb discapacitat intel·lectual i cal garantir-lo. El model actual necessita canvis, doncs les xifres d’ocupació del col·lectiu son molt preocupants i mostren que només 1 de cada 5 persones amb discapacitat intel·lectual en actiu té feina actualment. I cal avançar cap a un model que, col·loquialment, hem definit com una “motxilla individual”, en el que els suports i els ajuts a la contracció siguin un dret de les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, amb independència de si treballen a l’empresa ordinària o a un Centre Especial de Treball, tot incrementant els ajuts salarials per al col·lectiu amb especials dificultats, que necessita discriminació positiva. Tenim propostes, factibles i clares, però ens falta, de nou, el compromís del Govern.

Quins creus que són els 3 principals reptes del Tercer Sector Social a Catalunya a data d’avui?

En primer lloc, necessitem una llei del Tercer Sector i l’acció concertada que garanteixi i doni estabilitat a un model de col·laboració publicoprivada en la prestació dels serveis socials de qualitat. Un model que garanteixi la protecció dels drets socials, l’interès general i la qualitat de l’atenció a les persones, especialment les més vulnerables. I que, de forma justa, reconegui el paper del Tercer Sector i els seus professionals. En aquest sentit, defensem l’exclusivitat de l’instrument de l’acció concertada per a les entitats del tercer sector, tal i com han fet altres territoris de l’Estat.

En segon lloc, el conjunt del sector necessita un adequat sistema de finançament, que interpel·la tant al sistema de concertació, com també a les subvencions, convenis i contractes. No volem una col·laboració publicoprivada low cost.  És un tema d’insuficiència de recursos, però també de càrregues burocràtiques absurdes, de manca de planificació i previsió per part de l’administració. Necessitem una administració que s’adapti a les necessitats del sector i no un sector que s’hagi d’adaptar a una lògica rígida i inflexible de funcionament del sector públic.

Necessitem, en aquest sentit també, una conversa més intel·ligent amb el món dels sindicats. Volem millors sous i millors condicions laborals per als nostres treballadors i hem de compartir estratègies i objectius amb els seus representants per avançar en aquesta direcció.

I, per acabar, necessitem una política catalana d’estímuls a les aportacions d’empreses i persones a les entitats sense ànim de lucre. Podem alliberar i mobilitzar més energies de la societat amb una política d’estímul i reconeixement al mecenatge, que avui no tenim.

I per acabar, què us aporta formar part de La Confederació i com podem contribuir plegats a afrontar aquests reptes?

Comptar amb el paraigua d’una organització empresarial social com La Confederació és clau per mostrar-nos com un sector social unit, fort i amb capacitat per fer incidència de forma conjunta. Cada una de les federacions que en formem part tenim la nostra pròpia problemàtica, és clar, però també compartim inquietuds, necessitats i reivindicacions. I, sobretot, valors i actituds. Si batallem plegats, són més susceptibles de ser escoltades i, en definitiva, de resoldre’s. Cal estar alineats, treballar en xarxa, compartir experiències, aprendre els uns dels altres i establir una estratègia conjunta d’incidència que ens representi a tots. Això només es pot fer formant part d’una patronal com La Confederació, que ho coordini, ho gestioni i ho lideri amb el compromís i professionalitat que ho fa.