Ens podeu explicar breument què és Càritas, què representa i quina feina feu?

Càritas Diocesana de Barcelona és una entitat sense ànim de lucre de l’Església catòlica que té per missió la d’acollir i treballar amb les persones en situació de pobresa i exclusió perquè siguin protagonistes del seu propi alliberament, des del compromís de la comunitat cristiana.

La nostra missió, doncs, és ajudar aquestes persones a sortir de la situació de patiment en la qual estan atrapades i oferir-los eines i recursos perquè se sentin més confiades i segures i puguin liderar per si mateixes el seu projecte de vida. Creiem en les capacitats de tothom. Tenim dos objectius missionals més, que són la sensibilització de la societat i la denúncia de situacions d’injustícia social, perquè som testimonis d’una realitat que moltes vegades queda invisibilitzada per a la resta de la societat i ens cal fer visible aquesta realitat tal i com és.

La meva feina, com a director de l’entitat, i juntament amb el Consell de Càritas, és assegurar que es compleixen els tres objectius missionals, i que es puguin millorar les condicions de vida concretes de persones que coneixem, així com les d’altres persones que pateixen problemàtiques similars i que no coneixem.

Com us ha canviat la manera de treballar la pandèmia de la Covid-19 i quin ha estat l’impacte sobre els col·lectius que ateneu i sobre els serveis que dueu a terme?

La pandèmia ha estat un “test d’estrès” per a tothom, i especialment ha tingut impactes més intensos en les persones que ja es trobaven en situació de vulnerabilitat. Per tant, les entitats que treballem amb aquestes persones, de retruc, ens hem sentit sacsejades i interpel·lades per aquesta nova crisi.

Val a dir que es tracta d’una crisi que se superposa a la gran recessió del 2008, atès que la majoria de les llars en situació de pobresa i exclusió a casa nostra no havien aconseguit recuperar els nivells anteriors a aquella crisi. La pandèmia ha representat un shock sense precedents i molt desigual que ha fet augmentar els nivells d’exclusió social de 10 punts entre el 2018 i el 2021 a la diòcesi de Barcelona: des del 22% fins al 32% de la població, cosa que representa entorn de 885.000 persones en situació d’exclusió social, segons publica la Fundació FOESSA.

En concret, l’impacte s’ha fet notar amb especial virulència sobre les persones en situació administrativa irregular, els joves i les famílies amb infants i adolescents (especialment les llars monoparentals i famílies nombroses). Es tracta de col·lectius que es troben especialment desprotegits per les polítiques públiques a casa nostra, si ens comparem amb altres països europeus. De fet, durant l’etapa d’expansió econòmica no vam “fer els deures”, en el sentit que no vam aconseguir trencar les deficiències estructurals del nostre model socioeconòmic i, per tant, la crisi de la Covid ha eixamplat aquestes deficiències, en forma de major precarietat laboral, més exclusió residencial i falta d’ingressos mínims per a una part important de la població en situació de pobresa severa.

Davant d’aquesta situació, les entitats socials hem hagut de reinventar-nos per seguir acompanyant persones que venen amb situacions de major vulnerabilitat, major complexitat i major esgotament, sense oblidar el nostre paper de denúncia cap a l’administració, que ha de seguir garantint l’accés a drets.

Per tant, hem innovat en tres línies principals: d’una banda, a partir de projectes que enforteixen els vincles amb la comunitat i la intervenció comunitària; en segon lloc amb l’acompanyament en l’accés a prestacions i assessoria jurídica social que garanteixi el coneixement i l’accés a drets socials bàsics de les persones, i en tercer lloc amb projectes de digitalització i lluita contra la bretxa digital, un factor d’exclusió que ha emergit amb força arran de la pandèmia.

Des del vostre punt de vista, quins són els tres temes clau que caldria ubicar en l’agenda política per avançar a l’assoliment dels vostres objectius?

El primer tema central és l’habitatge: es necessita una política pública d’habitatge que posi en el centre l’accés i el manteniment d’un habitatge digne per a totes les persones i elimini tota forma de sensellarisme, entès en el seu sentit més ampli.

L’habitatge és la clau que sustenta els projectes de vida de les persones i de les famílies, sense la qual les polítiques socials perden efectivitat. La fragilitat condemna les persones i les famílies a la mera supervivència. Una fragilitat que és inherent a l’estructura: en aquest sentit, la falta d’una política d’habitatge no té un efecte neutre.

I a mesura que passa el temps, les conseqüències son pitjors: viure en una habitació de relloguer ha passat de ser una solució temporal a ser una aspiració, davant l’alternativa del carrer. I cal també que s’aprovi al Parlament la “Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per a fer front i erradicar el sensellarisme”, atès que el sensellarisme crònic es troba orfe de regulació legal.

El segon tema clau és la garantia d’ingressos mínims. En aquest sentit, cal que les dues prestacions que coexisteixen a dia d’avui a Catalunya, l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Garantida de Ciutadania, es puguin demanar des d’una finestreta única i arribin a totes les persones que les necessiten, cosa que implica canvis en la llei, en el reglament i l’eliminació de barreres burocràtiques que existeixen en l’actualitat.

El tercer tema clau és la protecció cap a les famílies amb infants i adolescents mitjançant una prestació universal per infant a càrrec, tal i com indiquem en el nostre darrer informe publicat recentment “Cuidar i créixer en fragilitat: famílies, infants i adolescents en situació de vulnerabilitat”. En concret, s’ha de garantir l’estabilitat familiar durant l’etapa de criança per poder reduir les desigualtats que existeixen, tant en el present, com les que existiran en el futur si no s’hi posa solució (en aquest sentit, els estudis ens demostren que els infants que creixen amb privacions materials severes tenen el doble de probabilitat d’esdevenir famílies en situació d’exclusió social quan siguin adults).

Per tant, habitatge digne, ingressos mínims i prestació universal per criança serien en aquest moment les tres prioritats que marcaríem en l’agenda política.

Quins creus que són els tres principals reptes del Tercer Sector Social a Catalunya a data d’avui?

El sector social s’enfronta a reptes de gran calat. Així en primer lloc, cal que s’acabi aprovant la Llei del Tercer Sector Social de Catalunya per tal de disposar d’aquest marc legal específic que reconegui el paper de les entitats socials, i en concret, que aporti estabilitat i sostenibilitat en el seu finançament. En segon lloc, cal seguir treballant per establir una metodologia conjunta d’avaluació de l’impacte de la nostra acció, per tal de ser més eficients en l’assoliment dels nostres objectius, cosa que implica, al seu torn, disposar de dades de qualitat i d’indicadors amb un software preparat per a entitats socials. Finalment, un tercer repte molt important continua sent el poder treballar plegades en la denúncia i la incidència, per tal d’aconseguir que millorin les condicions de vida dels col·lectius que acompanyem.

I per acabar, què us aporta formar part de La Confederació i com podem contribuir plegats a afrontar aquests reptes?

Formar part de la Confederació ens ajuda a obrir la mirada i poder treballar conjuntament en aquest tercer repte que apuntàvem de denúncia de les injustícies socials i incidència política. Cal que les entitats que formem part de la Confederació seguim treballant plegades en la lluita contra l’exclusió social, atès que hem de seguir defensant una societat inclusiva on tothom hi trobi el seu lloc.