1.- Ens podeu explicar breument què és l’Associació ASPID, què representa i quina feina feu i de quina entitat/federació formeu part?

Som l’organització de l’economia social lleidatana, fundada l’any 1994, que afavoreix la qualitat de vida de les persones amb discapacitat i/o vulnerabilitat social (infants, joves, famílies i gent gran), a partir d’oferir eines i suports centrats en la persona i que afavoreixen el seu desenvolupament integral.

Treballem amb l’objectiu d’afavorir la seva qualitat de vida oferint eines i suports centrats en la persona i que afavoreixin el seu desenvolupament integral. Estem oberts als nous reptes de la comunitat i dels grups socials més vulnerables, treballem per l’empoderament i l’autonomia, de les persones i les comunitats, i generem aliances amb la comunitat per promoure la transformació social.

Això ho fem 153 persones treballadores, de les quals 119 som dones, i 62 amb certificat de discapacitat. Hem aconseguit tenir impacte sobre més de 6.000 persones a les comarques de Lleida, de les que 2.461 han estat persones usuàries dels serveis i projectes d’ASPID durant l’any 2022.

Tenim aliances amb moltes organitzacions i administracions del país, i som membres de la Federació ECOM, de la qual també en sóc vicepresidenta.

2.- Com us ha canviat la manera de treballar la pandèmia de la COVID-19? Heu implementat alguna innovació en la vostra manera de treballar arran de la pandèmia? Heu vist incrementar les usuàries ?

En el nostre àmbit, la discapacitat física, és bàsic i importantíssim, entre d’altres, la constància en la rehabilitació. La pandèmia va aconseguir, en aquest sentit, que moltes persones amb discapacitat fessin un gran pas enrere i ha empitjorat moltes situacions. El que s’havia guanyat en anys en 3 mesos es va perdre. Sí, hem vist incrementats molts dels nostres serveis, i a l’hora ens ha apuntat amb claredat un nou món que ja prevèiem. Des del 2010 que fem servir la tele assistència domiciliària, però ara hem ampliat, i revolucionat, aquest servei, amb la robòtica.

3.- Quins valors i punts forts creieu que té la vostra entitat i què aporta al territori?

L’Associació ASPID és una organització d’economia social i solidària i treballem amb el territori, amb les persones del territori. Per això quan vàrem pensar en desenvolupar un robot d’assistència domiciliària vàrem pensar en seguida en fer-ho amb el Grup Saltó, amb qui portem ja anys col·laborant, i vàrem buscar el finançament dels fons Next Generation. És un projecte absolutament pioner, un pas més de la teleassistència, ja que està dirigir a persones amb discapacitat, i és programable, ajustable, a les necessitats de cada persona.

L’aparell s’ha batejat amb el nom A-jut i pot portar a terme diverses funcions, que van des de recordar cites i controlar la medicació fins a detectar si l’usuari ha patit una caiguda i demanar ajuda, així com també permet fer videotrucades. De moment estem en fase de testeig, però esperem arribar a 48 persones al maig del 2025, 30 a la demarcació de Lleida i 18 més a les comarques gironines, ja que estem fent el projecte conjuntament amb el Grup MIFAS, una entitat sense ànim de lucre creada l’any 1979, a Girona, gestionada per persones amb discapacitat, que treballen, com nosaltres, per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat física, orgànica o sensorial.

El projecte ja està en marxa amb els primers robots, fet que també ens permet anar fent els ajustos necessaris, ja que són robots personalitzats, per atendre de manera específica a cada usuari. Poden recordar cites, exercicis físics i de rehabilitació, medicació, cercar objectes, controlar la persona al seu domicili i detectar caigudes, a més de manar exercicis de memòria, segons convingui. També, i és molt important per les nostres usuàries, és una manera de combatre la solitud no volguda.

Com ja he dit estem en fase de testeig, però ja estem rebent inputs molt positius de les primeres usuàries. A mesura que tinguem més robots, i segons les necessitats de cada persona, a qui fem un estudi acurat, incloent el seu habitatge (a la ciutat, a un poble, etc) aquestes es van carregant al software de la tablet que està incorporada al robot.

Evidentment encara tenim molt de camí per córrer, però ja podem afirmar que per a les persones amb discapacitat aquest tipus de tecnologies són vitals per donar suport. Ens hem marcat dos anys i mig de temps per fer l’estudi de la seva utilitat, fins juny del 2025, i resoldre aquelles incidències que ja estem detectant, com per exemple el radi d’acció del robot.

La innovació tecnològica i la IA són camps per explotar en benefici de les persones, i per la no discriminació de les mateixes, i més actualment quan gràcies als avanços mèdics l’esperança de vida de determinades malalties cròniques s’ha allargat, afortunadament, molt. Malauradament estem parlant de grans inversions, i per tant cada pas que fem ha d’estar molt meditat.

4.- Des del vostre punt de vista, quins són els 3 temes clau que caldria ubicar en l’agenda política per avançar a l’assoliment dels vostres objectius i els 3 principals reptes del tercer sector social a Catalunya a data d’avui?

Es parla molt del benestar social, però ho veiem com una utopia absoluta. No hi ha una aposta clara i valenta cap aquest sector. Evidentment que depèn de les persones que hi ha al cap davant de les institucions, de la seva sensibilitat personal, però continuem sent el germà pobre de l’estat del benestar. No hi ha el finançament que es requereix, no hi ha una aposta clara per tirar endavant polítiques en pro a les persones, les empreses no aposten per a la contractació de treballadores amb discapacitat (perquè tampoc no hi ha sancions contundents en aquest sentit), els tràmits administratius són molt enrevessats i complexes i a cada canvi polític s’ha de començar pràcticament de nou i, per reblar, no hi ha cap marc legislatiu que ens empari com a sector. Per això és bàsic i imprescindible que s’aprovi el triple marc legislatiu del que sempre parlem: la Llei del tercer sector social, la Llei de l’economia social solidària i la Llei de l’acció concertada.

Si tinguéssim tot el que he esmentat anteriorment, i més coses que podria dir, el tercer sector social no hauria d’existir, i viuríem en un autèntic estat del benestar.